El segle XVI les gents d’Aran, Comenge i Aragó es prometien la pau, independentment del que fessin els seus regnes. A Pont de Rei hem visitat el monument que rememora aquest tractat de “Lies e Patzeries”. 

On s’agafa el tren a la Vall d’Aran? La resposta és, a Tolosa. O a Sant Gironç. O a Montrejau… Amb prou transbords, era possible remuntar de Tolosa a l’Aran per camins de ferro. El fet es que el Pirineu occità estava molt ben connectat, en contrast a la indecisió al sud de la frontera pels canvis de governança, de Mancomunitat a República i finalment la dictadura. Revisem també l’evolució de la connectivitat Espanya–França passant per la Vall d’Aran fins al pla Guadalhorce (1926), que va ser l’oblit de qualsevol pla de ferrocarril que passés per la vall.

Parlem amb Jèp de Montoya, president de l’Institut d’Estudis Aranesi, sobre el Vademecum Aranense, de la forma del seu activisme, de la seva obra i fins i tot de les seves relacions amb el País Basc.

En Zabala li explica a en Veu-en-off que a Navarra i a Guipúscoa van tenir també un occità propi. I en Zaku, a la seva secció, ens fa un resum d’aquest any a País Invisible.

I una recomanació musical amb Los de Sauvaterra per negar totes les fronteres. Parlem d’Occitània,  “que per frontera no té més que la música d’una llengua vella que no es vol callar”.