Tenia només 17 anys quan es va convertir en la primera regidora de l’Ajuntament d’Alacant. Després va anar a Madrid, on es va amagar en acabar la guerra. Finalment la van tancar en la presó de Benalua. En eixir, va seguir vinculada al Partit Comunista, i la va tornar a detindre. Va optar per l’exili a l’Algèria, d’on va tornar a Espanya després de la independència d’este país. Marina va deixar un record per a sempre en tots els que la van conéixer, gràcies a la militància comunista que va exercir fins a l’últim alé.

Tractant de ramat, i alcalde de la capital dels Ports elegit per Izquierda Republicana l’any 31. La prioritat per a ell fou que al seu poble arribaren les comunicacions, amb la construcció de carreteres i camins veïnals, i l’edificació d’escoles per a aconseguir l’alfabetització dels seus veïns. Fou president de la Diputació de Castelló el 1936.

Teresa, Teresot, la Pastora, Florencio Pla. L’intersexual que va nàixer a les muntanyes de Castelló, i que es va fer maqui. A la comarca dels Ports encara amenacen els xiquets amb “que ve la Pastora”, i la seua història s’ha contat en llibres, obres de teatre i cançons. La vida de Florencio Pla fou llarga i plena d’aventures. Li va donar temps de penar a la presó franquista, i de trobar la pau, ja com a home, al final de la seua existència.

Rodolfo, de Callosa d’en Sarrià, fou fundador de la Secció d’Ensenyança de la UGT. Fou diputat en Corts pel PSOE durant la Segona República, i durant la guerra, secretari de la Presidència amb Francisco Largo Caballero. També fou president de la República en l’exili en 1947. Però, per damunt de tot, Llopis sempre es va sentir com un mestre, com un docent que es va ficar en política per a canviar una realitat que no li agradava.

Mestra de la República i comunista per damunt de tot, Alejandra va estar 32 anys a Moscou. Fou una de les primeres dones llicenciades en la universitat espanyola, i de les primeres atletes. El 1939 creua la frontera i és internada en un camp de refugiats a França, d’on aconseguix escapar amb el seu home, Arnaldo Azzati, cap a l’URSS. La llarga vida d’Alejandra li va permetre, ja centenària, estar al costat del moviment del 15-M.

Fou general de l’Estat Major republicà. Militar professional, lleial a la democràcia, tot i que es va definir com a catòlic, apostòlic i romà. Rojo, nascut a la Font de la Figuera i establit a Sagunt, fou l’heroi i el responsable de la defensa de Madrid, i va planejar l’estratègia republicana en la Batalla de l’Ebre, oposant-se al mateix Franco. En acabar la guerra, va patir l’exili en països com França, l’Argentina i Bolívia.

Són dels que lluiten tota la vida, generació rere generació. Dos famílies vinculades a la lluita obrera des que tenen memòria. Foren antifranquistes, quan això volia dir córrer perill d’anar a presó o ser torturat per la Brigada Político Social. I després seguiren lluitant en democràcia. Antonio, Juan, altres germans, ens parlaran de com es porta en la sang l’esperit anticonformista.

En este capítol parlem de la que fou filla natural del periodista i diputat Félix Azzati. Fou una de les fundadores de l’Agrupación de Mujeres Antifascistas, amb una activitat frenètica durant la guerra. Va donar a llum en presó a la seua filla en condicions infrahumanes. Va passar a la clandestinitat formant part del Partit Comunista, i finalment es va exiliar a França.

En 1932 va ingressar al partit de Manuel Azaña, Acción Republicana, i després va participar en la creació d’Esquerra Republicana de Castelló. Al juliol del 36, va formar part com a responsable polític de la columna de milicians i guàrdies civils dirigida pel coronel de carabiners Hilario Fernández Bujanda. Fou empresonat i afusellat en la tàpia del cementeri de Terol l’1 d’agost del 36.

Paco, d’Alcoi, va lluitar tan sols amb 17 anys en el bàndol republicà, i es va exiliar a Suïssa, a on va acabar en un camp de treball en la construcció de la Línia Maginot. Fou detingut pels nazis i deportat al camp de Mauthausen, a on va sobreviure més de quatre anys. Aura va dedicar la seua llarga vida –va morir als quasi 100 anys– a divulgar la memòria dels camps d’extermini nazis.

Va estar en la Columna de Ferro com a infermera quan tenia només 19 anys. Després fou ferida al front de Terol. Fou detinguda a l’abril de 1939, i després d’un procés ple d’acusacions falses, fou condemnada a mort. Va donar a llum en la presó de dones de València, i del fill mai més es va saber res. Finalment fou afusellada a Paterna el 8 d’agost de 1942.

Quan va morir fa uns mesos, tenia 101 anys, i va lluitar, amb la paraula, fins al final. Fou milicià i brigadista internacional, perquè Josep era un francés d’Alcàsser. Estigué en la fugida cap al port d’Alacant, en el camp de Los Almendros, i ingressat en el camp de concentració d’Albatera (va conéixer a Peset Aleixandre). Després va combatre en la guerrilla i en l’exili.

En este capítol introductori resumim el que serà la sèrie, i expliquem què i com ho contarem. Donant protagonisme als noms oblidats de la memòria, als seus protagonistes, i fent servir recursos narratius innovadors i originals.

L’aviació militar va tindre una gran importància durant la Guerra Civil, i el nostre cel es va convertir en un gran camp d’entrenament i proves per a la immediata Segona Guerra Mundial. Fins a trenta-huit aeròdroms es van crear per tota la Comunitat Valenciana, i fins i tot es crearen fàbriques d’avions al sud d’Alacant. Més informació en https://elmur.apuntmedia.es/.

Aquest centre sanitari va ser com un oasi dins de la barbàrie de la Guerra Civil. Va ser creat en la primavera de 1937 per organitzacions socials progressistes dels dos països, i va estar en actiu fins a l'octubre de 1938, quan en el quart bombardeig de la ciutat d’Alcoi va ser atacat pels franquistes. Més informació en https://elmur.apuntmedia.es/.

València, com a lloc de rereguarda durant gran part de la guerra, es va convertir en refugi també per als xiquets que foren enviats a les colònies escolars de la República. En els Horts de Picanya estos menors evacuats enmig de l’horror i de les privacions de la guerra, disfrutaren d’un ambient còmode i segur. Més informació en https://elmur.apuntmedia.es/.

En la primavera de 1939, l’últim reducte de la República es va situar al port d’Alacant. És on més tardaren les tropes nacionals a arribar. Els desesperats, els que fugien de la barbàrie dels vencedors que tardaria poc en comprovar-se, anaren al moll, on l’Stanbrook es va convertir en l’última esperança d’eixos refugiats. Més informació en elmur.apuntmedia.es.

Hui seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquest antic convent històric, va albergar després de la guerra gran quantitat de presos polítics, fins a quatre mil estigueren tancats en un espai mínim, sense abric, sense menjar, amb l’amenaça constant de la mort que pendia d’un fil. Més informació en https://elmur.apuntmedia.es/

La Posició Yuste, en una finca de Petrer, va allotjar l’últim govern legítim presidit per Juan Negrín. A Elda es va instal·lar un agònic quarter general del Partit Comunista d’Espanya, i per l’aeròdrom del Fondó de Monòver isqueren cap a la diàspora els últims republicans. Més informació en elmur.apuntmedia.es.

Castelló, el nostre nord, es on primer va acabar la Guerra Civil a la Comunitat, i per tant on primer va començar la repressió dels vençuts. I amb la victòria de Franco no va arribar la pau, només va acabar la guerra. Amb un cementeri civil replet, el de Castelló de la Plana, que visitarem per a veure com van els treballs d’exhumació dels represaliats. Més informació en elmur.apuntmedia.es