Catalunya, segle XIX: el cotó s’imposa com una indústria de consum, igual que a la resta d’Europa. És una fibra fàcil de teixir i més econòmica. Els empresaris no trigaran a explotar el seu potencial i a beneficiar-se d’aquest creixement econòmic. Calia, però, produir en massa. I això implicava aconseguir més mà d’obra. 
Al voltant de la dècada de 1.880, les colònies industrials es converteixen en el pati del darrere de la ciutat de Barcelona. Un sistema de producció que creix vora els rius, al voltant d’una planta hidràulica, en un lloc generalment apartat, on també s’hi estableixen els seus obrers. 
Així ho defineix Gràcia Dorel, doctora en Història, professora i investigadora especialitzada en el patrimoni industrial. Dorel també és l’autora dels llibres 'Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) i, més recent, 'La Colònia Sedó d’Esparreguera, la llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica' (Centre d'Estudis del Baix Llobregat).
Colònies com la Güell o la Sedó es converteixen en un pas cap a la modernitat. Els obrers, sovint provinents de zones rurals, s’instal·len en els pisos, amb habitacions separades, cuina, i més tard, electricitat. Els nens i nenes anaven a escola; hi havia metge i, fins i tot, horts i gallines. Però, al mateix temps, la seva és una feina feixuga i, de vegades, perillosa.