Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini.
En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes.
El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus.
Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona».
Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola?
Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi  amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa passiva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.