Avui hi ha vint-i-tres embarcacions de pescadors en actiu al port de Barcelona. L’any 2009 n’hi havia gairebé el doble. Els últims anys s’ha confirmat una davallada que ja feia dècades que durava. Cristina Caparrós, química de formació, va deixar estar la seva carrera en biotecnologia per a fer d’armadora de l’Òstia i continuar el negoci familiar. Ara és una de les escasses supervivents de l’ofici a la capital. En aquesta entrevista explica que la depredació econòmica que amenaça la pesca arreu és especialment veloç i difícil a Barcelona. Té la sensació de resistir constantment davant d’un còctel explosiu: el preu del lloguer, que expulsa sistemàticament els veïns de la Barceloneta, la manca de facilitats perquè els joves s’interessin a dedicar-se a la pesca i el munt de paperassa que ha d’omplir. “Abans els mariners, els pescadors o els estibadors podien viure prop del port. Ara, quan, del salari d’un mariner, has de viure en una ciutat com Barcelona, les coses es compliquen”, diu. Això té efectes difícils de compensar.