En l’episodi anterior de Quarta onada vam parlar del cas de la Manada i vam debatre si els canvis en la noció de consentiment servien per a condemnar adequadament la violència sexual. En aquest segon episodi, “Com es pot pensar més enllà del càstig en la violència sexual?”, ens qüestionem què passa després, una vegada s’ha demostrat que hi ha hagut violència. D’aquella sentència que va despertar la fúria del moviment feminista a la sentència al futbolista Dani Alves, que enguany és la que ha acaparat més titulars, han passat cinc anys. Cinc anys en què alguns canvis s’han consolidat –i alguns altres encara no han arribat. Això sí: ni la societat ni la judicatura no són les mateixes. De fet, en el cas de Dani Alves, tant el protocol contra les violències com l’exposició del tribunal sobre el consentiment van ser els adequats, segons el moviment feminista. En aquest episodi, a partir del cas Alves, parlarem de com podem abordar socialment la violència sexual més enllà del càstig. Una part de la població té una pulsió punitivista o això solament s’assenyala amb la violència masclista? Les penes que s’imposen per les agressions sexuals són adequades? Com cal encarar el “després”, com s’actua amb un pres que ha estat condemnat per violació? Són rehabilitables? Què és la justícia restaurativa? Pot ser una opció viable en la major part de casos? I què demanen les víctimes? Per treure l’entrellat de tot plegat, parlem amb les juristes Laia Serra, Sònia Ricondo i Carme Guil i amb Ana Burgos, de l’Observatori Noctámbulas.